En Samsó Eriçó busca un indret on poder hivernar. Però aquesta cerca es fa difícil i el lloc que escolleix poc a poc es desfà ja que es tracta d'una muntanya de troncs de llenya que el Follet necessita per poder passar calent l'hivern.

La Josefina era feliç en el seu amagatall a sobre del galliner. Però un bon dia quan va tornar a casa seva es va adonar que algú s'havia entretingut a empastifar de fang les parets. Les orenetes havien decidit construir allí el seu niu i a partir d'ara la ratolina hauria de compartir la seva llar, perquè aquesta era una senyal de bona sort, segons li havia explicat la seva amiga l'Amanda Musaranya.

La Mireia l'Abella pateix un ensurt de mort quan s'adona de que els seus caramels i la carbassa d'en Ramonet han desaparegut. La Cuca Dellum es proposa resoldre el misteri i per la nit descobreixen els propòsits d'en Renat Ratpenat.

Cada matí, amb els ulls encara mig tancats per la son, Tortuga Lluna sortia de casa. Lentament, pas rere pas, travessava el jardí agafant sempre el mateix camí: el que duia a l'hort. Però tot i la bona voluntat amb la que se'n cuidava, això no era suficient: la Lluna definitivament necessitava ajuda, però ella encara no se n'havia donat.

Malgrat que la neu i el fred li esborrifaven les plomes, l'Aniol ensenyava el seu pit roig al cel i cantava davant de la finestra on cada matí una mà amiga deixava engrunes de pa per als ocells. Quan acabava de refilar la melodia, de seguida anava a picotejar les engrunes que li havien deixat. Però aquell dia no hi havia engrunes. Els pardals, sempre tan espavilats, se les havien cruspit totes. I així va succeir dia rere dia, fins que l'Aniol, fastiguejat, va haver de fugir.

Hi havia una vegada una panerola que es deia Òscar i que sempre feia cara de pomes agres. Sovint estava trist i abatut i mai no somreia ni s'ho passava bé. Ni tan sols els seus amics sabien què fer per animar-lo. Ell no sortia mai de la seva casa trista i fosca, només quan havia d'anar a buscar menjar.

L'Andreu Milpeus estava molt orgullós del seu exèrcit de potes. No sabia si en tenia mil o mil cent, però tothom les admirava. Fins que un un dia les potes es van rebel·lar, van començar a fer bots, a donar cops al terra i a anar d'una banda a l'altre fent voltes estrambòtiques. Què havia passat perquè les potes reaccionessin d'aquesta manera?

De tots els habitants del jardí, la Noemí era, segons es comentava, qui tenia menys enteniment. Però per sort, quan algun cop feia les coses malament, ningú no s'empipava, perquè la Noemí tenia bon cor i sempre estava disposada a ajudar els altres.

Al jardí de les Bestioles Curioses hi havia un metge força estrany. L'únic remei que coneixia per curar els pacients eren les picades, un mètode no massa agradable. El fill del doctor Mosquit es deia Frederic. Tot i que ell no hi estava gens d'acord, el desig del seu pare era que fos metge.

Hi havia una vegada una petita eruga una mica rabassuda que es deia Menuda. Menuda i les seves germanes rosegaven sense descans les fulles més verdes i cruixents. I s'ho passaven d'allò més bé. Però aquesta vida de tiberis va durar un cert temps fins que cada una de les erugues va començar a buscar un lloc on poder descansar. Al cap d'un temps, totes elles s'havien convertit en unes papallones molt boniques a excepció de la nostra amiga Menuda, que continuava sent una eruga.

La Manya era una aranya negra i peluda que viva a les golfes d'una casa de nines en una cantonada fosca i plena de pols on mai no hi pujava ningú. L'Aranya Manya només coneixia les golfes i les coses que per allà s'hi trobaven. Però vet aquí que un dia va rebre la visita d'un ratolí que li va prometre mostrar-li un jardí ple de papallones cruixents i tendres a canvi d'una mica de fil.

L'Avelina era una mare de les de veritat, d'aquelles patidores que van constantment al darrere dels pollets. La pobra tenia tanta por de perdre'ls que els comptava tota l'estona, els tornava a comptar i escatainava sense parar que no s'allunyessin i que, sobretot, anessin amb compte amb el gat. Però el temor de l'Avelina un dia es va fer realitat quan el Pollet Benet va desaparèixer. Se'l va emportar el gat?

En Bernat era un escarabat artista. Cada dia plantava el seu cavallet en un raconet del jardí i pintava durant hores i hores el seu tema preferit: les flors. Quan començava a fer-se fosc i no hi havia prou llum, arreplegava els seus estris i tornava cap a casa amb la tela sota el braç. En Bernat també pintava retrats però no de qualsevol...

Un dia en Poll Rostoll va caure del seu estimat cap ros mentre jugava al jardí. Va intentar tornar al cabell del nen però no li va ser possible. Així, que no va tenir cap més remei que arreplegar les seves coses i començar a buscar una nova llar.

La Tosca era una mosca que vivia en una barraca molt desendreçada que segurament feia anys i panys que no netejava. Ella mai no es rentava i no parava de remenar els cubells d'escombraries dels seus veïns. I quan plegava de la feina s'asseia a menjar sobre una tova enorme i pudent. La vida de la Tosca no feia cap mena de gràcia als seus veïns i cap d’ells no li parlava.

Quan els habitants del jardí dormien, la Cuca Dellum es llevava. Ella era una mena de fada a qui li encantaven els «pícnits». Però que és un «pícnit»? Doncs és ben bé com un pícnic, però en comptes de fer-se de dia i sobre l’herba es fa de nit i al cel.

La família cargol vivia al vell jardí des de feia molt de temps. L'Oriol es preguntava sovint fins a on arribava el jardí i què hi havia més enllà. Els seus pares sempre contestaven aquesta pregunta dient que enlloc s'estava millor que a casa. Però a l'Oriol cada cop li picava més la curiositat i un bon dia va decidir que se n'ananava a veure món.

Hi havia una vegada una papallona que es deia Gregori i vivia al jardí, en una caseta envoltada de margarides, lliris i rosers. En Gregori es delia per estar entre les flors i s’hi passava tot el dia. Quan el sol es ponia se’n tornava cap a casa. Un matí, quan va anar a veure les seves estimades amigues, es va quedar ben parat, perquè totes estaven tancades.

En Ramonet era petit com un polze i vivia en una encisadora caseta en forma de bolet al jardí de les Bestioles Curioses. Al follet li encantaven les maduixes que creixien sota la seva finestra. Tots els seus veïns estaven orgullosos de viure amb un follet i n'estaven molt d'ell. Fins que un dia, un dia ben trist, un rumor va començar a circular entre brunzits per tot el jardí: en realitat en Ramonet no era més que un nan de jardí, un vulgar nan com qualsevol altre dels que n'hi ha a munts pels voltants; i els nans, tenen molt mala fama.

La Coqueta era una bonica marieta i la seva mare estava orgullosa d'ella perquè mai desobeïa ni deia mentides. Un dia, la Marieta va anar a parar sense adonar-se'n al nas punxegut d'una velleta que va arribar del cel. Però en realitat es tractava del nas d'una bruixa a qui no li agradava gens que li fessin pessigolles. Per aquest motiu, la bruixa va convertir a la Coqueta en marieta més lletja de totes les marietes.

Hi havia una vegada una abella que s'anomenava Mireia i que vivia en una diminuta caseta al peu d'un roser. L'abella es passava el dia de flor en flor per tot el jardí i quan arribava a la seva llar preparava pots de mel i caramels. Però un bon dia, al tornar a la seva caseta, s'ho va trobar tot remogut i amb la majoria dels pots de mel buits.

Piojo Rastrojo se cayó un día de la agradable cabellera rubia que jugaba en el jardín. Intentó regresar a la cabeza del niño pero no pudo. Así que no tuvo más remedio que recoger sus pertrechos y se puso a buscar un nuevo hogar.

Tosca era una mosca que vivía en una casucha zarrapastrosa que seguramente hacía mucho tiempo que no limpiaba. Ella nunca se lavaba y no paraba de rebuscar en los cubos de basura de sus vecinos. Y cuando terminaba el trabajo comía sentada sobre una caca inmensa y apestosa. La vida de Tosca no les hacía gracia a sus vecinos y ninguno de ellos le dirigía la palabra.

Cuando los bichitos del jardín dormían, Luci Luciérnaga se levantaba. Era una especie de hada y le encantaban las «nocheriendas». Pero, ¿qué es una «nocherienda»? Bueno, pues es exactamente lo mismo que una merienda, sólo que se celebra de noche y principalmente en el cielo en vez de, por ejemplo, sobre la hierba.

La familia caracol hacía mucho tiempo que vivía en el viejo jardín. Tornasol se preguntaba muchas veces hasta dónde llegaba el jardín y qué había más allá. A esta pregunta sus padres siempre respondían que en ningún lugar estaría tan bien como en casa. Pero la curiosidad de Tornasol crecía cada día más y un buen día decidió recorrer el mundo.

Érase una vez una mariposa llamada Gilberto que vivía en una casita rodeada de margaritas, entre perfumadas azucenas y rosales trepadores. A Gilberto le encantaba estar con las flores y se pasaba todo el día con ellas. Cuando se ocultaba el sol, volvía a su casa. Una mañana, al ir a visitar a sus amigas las flores, se encontró con que todas estaban cerradas.

A pesar de que la nieve y el frío encrespaban su plumaje, Rodolfo mostraba al cielo su pecho rojo y cantaba ante la ventana donde una mano amiga dejaba cada mañana unas miguitas de pan para los pájaros. Cuando acababa su canción se acercaba enseguida y picoteaba las migas que le habían dejado. Pero aquella mañana no había migas; los espabilados gorriones se las habían ventilado. Y así sucedió día tras día, hasta que Rodolfo fastidiado no tuvo más remedio que huir.

Cada mañana, con los ojos todavía medio cerrados por el sueño, Tortuga Lúa salía de casa. Lentamente, un paso tras otro, atravesaba el jardín haciendo siempre el mismo camino, el que le conducía al huerto. Sin embargo, la buena voluntad con que lo cuidaba no era suficiente: Lúa necesitaba ayuda, pero todavía no se había dado cuenta.

Hormiga Edelmira era la más pequeña de la comunidad de obreras del jardín. Todos los días salía en busca de comida con sus hermanas, pero todo lo que encontraba era demasiado pesado para transportarlo o demasiado grande para ella. Todas sus compañeras se reían de ella y, finalmente, un día la reina de las hormigas mandó expulsar a Edelmira de la colonia por no ser capaz de cumplir con su tarea.

Avelina era una mamá gallina de las de verdad, siempre preocupada por sus pollitos. La pobre tenía tanto miedo a perderlos que los contaba todo el rato, los volvía a contar y les repetía sin parar que no se alejaran y que tuvieran cuidado con el gato. Pero el temor de Avelina un día se hizo realidad cuando el Pollito Benito desapareció. ¿Se lo habría llevado el gato?