En Ramonet va ensenyar als seus amics un meravellós descobriment que acabava de trobar al jardí, una figureta misteriosa que creia que li donaria sort. Però en realitat es tractava d'una fava amb la que decideixen poder proclamar al seu nou rei. Les bestioles fan córrer la veu sobre la gran celebració que s'està preparant. Tothom tindrà la possibilitat de convertir-se en rei.

En Pasqual era un cuc que no destacava precisament per la seva bona educació. Era un cuc orgullós, tafaner i molt burlaner. Eren tantes les històries sobre les bromes i les malifetes d'en Pasqual cap als seus veïns que aquests ja havien desistit d'explicar-les. Per tot això, al jardí s'hi gestava una estranya conspiració.

Una nit de lluna plena, l'Estela Óssa Menor cau del cel estelat al jardí de les Bestioles Curioses. És la Cuca Dellum qui provoca aquest fet quan prova de despenjar la Lluna i tan sols aconsegueix despenjar un cassó. Dins d'aquest cassó l'Estela ha realitzat un viatge terrible i ben llarg que l'ha deixada ben atordida.

La vella Filomena Talp ha perdut el seu estimat tresor. L'havia amagat en un lloc segur, un cau petit i elegant, però ara ja no hi era. Remou cel i terra per tot el jardí, busca entre les flors de la Mireia l'Abella, li pregunta a l'Escarabat Bernat després d'atropellar-lo per les presses, però el seu tresor continua sense aparèixer.

L'Úrsula Libèl·lula vivia sola en una caseta humida situada al mig de l'estany. No li agradava ser destorbada i per això no convidava mai ningú. Però vet aquí que un dia algú es va apropar fent grans salts a casa de l'Úrsula.

La dolça i encisadora Julieta Reineta tenia un munt de germanes i una pila de cosines, però aquestes, a diferència d'ella, eren cruels i despietades. Sempre se'n reien del pobre Romeu, un gripau com cal, estimat per tots al jardí però amb un físic que no l'acompanyava.

En Llangandaix Banyabaix viu entre les pedres d'una vella tàpia. En Banyabaix és covard per naturalesa! Al sentir mínim soroll ja surt escuat. Un dia es celebra una gran festa al jardí i en Banyabaix decideix unir-se al grup encoratjat pels seus amics, però la inesperada arribada d'una saltamartí l'espanta tant que el llangandaix, completament esparverat, desapareix a corre-cuita anant a parar equivocadament a la casa de l'Ada Ratapinyada.

Amb el seu petit cos verd llampant, el seu enorme cap i els ulls grossos com plats, en Ambròs Capgròs no passa desapercebut al jardí. Per això, quan aquest realitza la seva primera excursió fora de la bassa, els habitants del jardí el confonen amb un extraterrestre.

En Samsó Eriçó busca un indret on poder hivernar. Però aquesta cerca es fa difícil i el lloc que escolleix poc a poc es desfà ja que es tracta d'una muntanya de troncs de llenya que el Follet necessita per poder passar calent l'hivern.

La Josefina era feliç en el seu amagatall a sobre del galliner. Però un bon dia quan va tornar a casa seva es va adonar que algú s'havia entretingut a empastifar de fang les parets. Les orenetes havien decidit construir allí el seu niu i a partir d'ara la ratolina hauria de compartir la seva llar, perquè aquesta era una senyal de bona sort, segons li havia explicat la seva amiga l'Amanda Musaranya.

La Mireia l'Abella pateix un ensurt de mort quan s'adona de que els seus caramels i la carbassa d'en Ramonet han desaparegut. La Cuca Dellum es proposa resoldre el misteri i per la nit descobreixen els propòsits d'en Renat Ratpenat.

Cada matí, amb els ulls encara mig tancats per la son, Tortuga Lluna sortia de casa. Lentament, pas rere pas, travessava el jardí agafant sempre el mateix camí: el que duia a l'hort. Però tot i la bona voluntat amb la que se'n cuidava, això no era suficient: la Lluna definitivament necessitava ajuda, però ella encara no se n'havia donat.

Malgrat que la neu i el fred li esborrifaven les plomes, l'Aniol ensenyava el seu pit roig al cel i cantava davant de la finestra on cada matí una mà amiga deixava engrunes de pa per als ocells. Quan acabava de refilar la melodia, de seguida anava a picotejar les engrunes que li havien deixat. Però aquell dia no hi havia engrunes. Els pardals, sempre tan espavilats, se les havien cruspit totes. I així va succeir dia rere dia, fins que l'Aniol, fastiguejat, va haver de fugir.

Hi havia una vegada una panerola que es deia Òscar i que sempre feia cara de pomes agres. Sovint estava trist i abatut i mai no somreia ni s'ho passava bé. Ni tan sols els seus amics sabien què fer per animar-lo. Ell no sortia mai de la seva casa trista i fosca, només quan havia d'anar a buscar menjar.

L'Andreu Milpeus estava molt orgullós del seu exèrcit de potes. No sabia si en tenia mil o mil cent, però tothom les admirava. Fins que un un dia les potes es van rebel·lar, van començar a fer bots, a donar cops al terra i a anar d'una banda a l'altre fent voltes estrambòtiques. Què havia passat perquè les potes reaccionessin d'aquesta manera?

De tots els habitants del jardí, la Noemí era, segons es comentava, qui tenia menys enteniment. Però per sort, quan algun cop feia les coses malament, ningú no s'empipava, perquè la Noemí tenia bon cor i sempre estava disposada a ajudar els altres.

Al jardí de les Bestioles Curioses hi havia un metge força estrany. L'únic remei que coneixia per curar els pacients eren les picades, un mètode no massa agradable. El fill del doctor Mosquit es deia Frederic. Tot i que ell no hi estava gens d'acord, el desig del seu pare era que fos metge.

Hi havia una vegada una petita eruga una mica rabassuda que es deia Menuda. Menuda i les seves germanes rosegaven sense descans les fulles més verdes i cruixents. I s'ho passaven d'allò més bé. Però aquesta vida de tiberis va durar un cert temps fins que cada una de les erugues va començar a buscar un lloc on poder descansar. Al cap d'un temps, totes elles s'havien convertit en unes papallones molt boniques a excepció de la nostra amiga Menuda, que continuava sent una eruga.

La Manya era una aranya negra i peluda que viva a les golfes d'una casa de nines en una cantonada fosca i plena de pols on mai no hi pujava ningú. L'Aranya Manya només coneixia les golfes i les coses que per allà s'hi trobaven. Però vet aquí que un dia va rebre la visita d'un ratolí que li va prometre mostrar-li un jardí ple de papallones cruixents i tendres a canvi d'una mica de fil.

L'Avelina era una mare de les de veritat, d'aquelles patidores que van constantment al darrere dels pollets. La pobra tenia tanta por de perdre'ls que els comptava tota l'estona, els tornava a comptar i escatainava sense parar que no s'allunyessin i que, sobretot, anessin amb compte amb el gat. Però el temor de l'Avelina un dia es va fer realitat quan el Pollet Benet va desaparèixer. Se'l va emportar el gat?

En Bernat era un escarabat artista. Cada dia plantava el seu cavallet en un raconet del jardí i pintava durant hores i hores el seu tema preferit: les flors. Quan començava a fer-se fosc i no hi havia prou llum, arreplegava els seus estris i tornava cap a casa amb la tela sota el braç. En Bernat també pintava retrats però no de qualsevol...

Un dia en Poll Rostoll va caure del seu estimat cap ros mentre jugava al jardí. Va intentar tornar al cabell del nen però no li va ser possible. Així, que no va tenir cap més remei que arreplegar les seves coses i començar a buscar una nova llar.

La Tosca era una mosca que vivia en una barraca molt desendreçada que segurament feia anys i panys que no netejava. Ella mai no es rentava i no parava de remenar els cubells d'escombraries dels seus veïns. I quan plegava de la feina s'asseia a menjar sobre una tova enorme i pudent. La vida de la Tosca no feia cap mena de gràcia als seus veïns i cap d’ells no li parlava.

Quan els habitants del jardí dormien, la Cuca Dellum es llevava. Ella era una mena de fada a qui li encantaven els «pícnits». Però que és un «pícnit»? Doncs és ben bé com un pícnic, però en comptes de fer-se de dia i sobre l’herba es fa de nit i al cel.

La família cargol vivia al vell jardí des de feia molt de temps. L'Oriol es preguntava sovint fins a on arribava el jardí i què hi havia més enllà. Els seus pares sempre contestaven aquesta pregunta dient que enlloc s'estava millor que a casa. Però a l'Oriol cada cop li picava més la curiositat i un bon dia va decidir que se n'ananava a veure món.

Hi havia una vegada una papallona que es deia Gregori i vivia al jardí, en una caseta envoltada de margarides, lliris i rosers. En Gregori es delia per estar entre les flors i s’hi passava tot el dia. Quan el sol es ponia se’n tornava cap a casa. Un matí, quan va anar a veure les seves estimades amigues, es va quedar ben parat, perquè totes estaven tancades.

En Ramonet era petit com un polze i vivia en una encisadora caseta en forma de bolet al jardí de les Bestioles Curioses. Al follet li encantaven les maduixes que creixien sota la seva finestra. Tots els seus veïns estaven orgullosos de viure amb un follet i n'estaven molt d'ell. Fins que un dia, un dia ben trist, un rumor va començar a circular entre brunzits per tot el jardí: en realitat en Ramonet no era més que un nan de jardí, un vulgar nan com qualsevol altre dels que n'hi ha a munts pels voltants; i els nans, tenen molt mala fama.

La Coqueta era una bonica marieta i la seva mare estava orgullosa d'ella perquè mai desobeïa ni deia mentides. Un dia, la Marieta va anar a parar sense adonar-se'n al nas punxegut d'una velleta que va arribar del cel. Però en realitat es tractava del nas d'una bruixa a qui no li agradava gens que li fessin pessigolles. Per aquest motiu, la bruixa va convertir a la Coqueta en marieta més lletja de totes les marietes.

Hi havia una vegada una abella que s'anomenava Mireia i que vivia en una diminuta caseta al peu d'un roser. L'abella es passava el dia de flor en flor per tot el jardí i quan arribava a la seva llar preparava pots de mel i caramels. Però un bon dia, al tornar a la seva caseta, s'ho va trobar tot remogut i amb la majoria dels pots de mel buits.

Piojo Rastrojo se cayó un día de la agradable cabellera rubia que jugaba en el jardín. Intentó regresar a la cabeza del niño pero no pudo. Así que no tuvo más remedio que recoger sus pertrechos y se puso a buscar un nuevo hogar.